El documental The Spirit of ‘45 (El espíritu del 45), dirigit per Ken Loach i produït al Regne Unit, va veure la llum al 2013 i tracta, grosso modo, el socialisme de la postguerra dels anys 1945-1951, per mostrar com, finalment, el govern de Margaret Tatcher acaba amb aquest al 1979.
Al principi del documental es mostra la victòria laborista del 1945, i com tothom celebrava la dita victòria a Piccadilly Circus, un moment extraordinari per a la població, però aviat varen sorgir dubtes. Es preguntaven si, els vencedors, podrien seguir la “seva vida normal” i lluitar amb els seus enemics anteriors a la guerra, la pobresa i l’atur, i emportar-se el fi del feixisme a casa. La gent tenia por de que tornes a passar ho de després de la Primera Guerra Mundial, moment en el que abundava la pobresa extrema, l’atur, entre d’altres; la misèria en general.
També recorda moments prèvis a la victòria, com el bombardeig del centre de cures al 1940 i l’atac a l’hospital sencer l’any següent, succés en el que van morir des doctors i infermeres, fins el cirurgià principal, com mares amb els seus nadons de les sales de maternitat.
Parla de la situació que hi havia als anys 30, moment en el que es produïen les pors que mostrava la població del moment. Hi havia pobresa extrema i una taxa d’atur molt elevada, nens amb raquitisme, casi no tenien menjar, es veien obligats a dormir amb insectes i, també, a vendre les seves coses a “casas de empeños” - per a poder pagar-se elements necesaris per passar els dies -, i la mortalitat infantil va augmentar. Però cal afegir que resultava evident que no s’anava a tornar a l’Anglaterra de 1930, tal com comenta en el documental el Dr. Julián Tudor Hart: “Mai més a la guerra ni a aquella pau gestionada per rics i per a rics”.
Es parla d’un llibre, Los filántropos de pantalones andrajosos, el qual va fer veure a alguns com s’estava enganyant al poble. Es va produir una situació molt irònica ja que Anglaterra, considerant-se l’imperi més gran o dels més grans per tots els territoris que posseïa – com India, Àfrica, Canada i Austràlia -, tenia a la majoria de la població vivint en la extrema pobresa; era el país més ric del món i en ell hi havia la barriada més pobre d’Europa.
En aquell moment, degut a les condicions tant extremes en las que la població es veia obligada a viure sorgien preguntes com “si podem tenir feina matant alemanys, perquè no construint cases?”. Era l’inici d’una voluntat de canvi per part del poble, un reclam per a que es fessin les coses d’una altre manera. La situació era insostenible.
I va ser a partir d’això que William Beveridge, al adonar-se dels problemes que presentava la societat, va iniciar un projecte per acabar amb la misèria de la gent. Tot i que prèviament va haver de detectar dits poblemes, els quals els va englobar en “els cinc gegants”: la necessitat, la pobresa, l’atur, l’enfermetat i la ignorància.
Ja s’havien superat els anys 30 i la guerra, i es van convocar les primeres eleccions des de feia 10 anys. El discurs dels laboristes es dirigia a acabar amb la misèria, negaven la llibertat econòmica i defensaven que això solament ajudava als rics, és a dir, el seu manifest expressava, bàsicament, que els recursos eren controlats pels més rics i així també podien manipular a la societat; es considera que la Gran Depressió va ser resultat de la concentració de massa poder econòmic en les mans de pocs homes. El partit laborista es consideraria com a un partit d’ideologia socialista que oferia seguretat per la guerra, menjar, roba, cases i una planificació de la ciutat, en resum, que les necessitats bàsiques estiguessin cobertes i estiguessin en pau, creant noves infraestructures com centres de sanitat pública i gratuïta, centres cívics i biblioteques, la possibilitat de tenir temps lliure, que hagi cases per a tothom abans que luxes per a uns pocs, etc.
D’altre banda, al partit contrari, estava Winston Churchill, que volia que tots seguissin la pàtria i la nació, és a dir, que era un partit d’ideologia conservadora. Afirmava que, solament per variar l’economia del país per a poder incloure gastos pel benestar social o per nacionalitzar la indústria, s’estava en caminant cap al totalitarisme. Però no va a arribar a tenir la transcendència que els militants d’aquest partit esperaven, ja que van perdre molts dels seus votants per incomplir les seves promeses, ja que tots els homes que havien participat en la guerra, i algunes dones tot i que fossin minoritàries en aquest cas, esperaven que se’ls atorgues algun tipus de recompensa degut al compliment de la defensa a la pàtria, de forma obligada pràcticament. I tota aquesta gent va acabar donant suport al partit laborista, que semblava que era l’únic amb intenció de defensar i garantir els drets i les obligacions de la població obrera.
Finalment va ser el partit laborista el guanyador de dites eleccions, aconseguint així el seu objectiu de fer un canvi necessari en la societat, va guanyar un partit el qual lluitava per garantir una societat lliure, progressista, democràtica i eficient; pretenia establir la Commonwealth, una mancomunitat que posava la riquesa i els recursos a l’abast comú, de tots (deriva del terme Res publica, cosa pública).
Concretament proposaven un programa de l’habitatge acord amb una bona planificació de la ciutat, serveis públics eficients, transport, servei sanitari gratuït per a tothom, un propòsit específic de la educació – voluntat de que hi hagin ciutadans individuals capaços de pensar per si mateixos -, que el poble tingui accés a la seva herència cultural, etc.
Va ser la primera vegada que guanyava un partit socialista al Regne Unit, i va quedar evidenciat que el problema tenia arrel en la monopolització del poder i en posar les necessitats d’uns pocs per davant de les del poble. Arribats aquest punt, destaca la Constitució Laborista, que deia així: “Per assegurar a tots els treballadors els fruits de la nostra indústria i la distribució més equitativa possible dels dos mateixos basant-nos en la propietat comú dels mitjans de producció, distribució i intercanvi”: Ja feia anys que es deia que fins que les propietats no fossin públiques Anglaterra no avançaria, però aquest procés no es va dur a terme fins ara. Varen ser principalment el sistema sanitari, el ferrocarril i les mines els sectors que es van obrir a la societat de forma pública, es varen nacionalitzar.
Va ser al 1946 quan, amb Aneurin Bevan al capdavant com a ministre de sanitat, es va iniciar el projecte de llei pel Servei Sanitari Nacional de la Salut, aconseguint oferir un servei sanitari de millor qualitat i abastant a tota la societat, complint així amb els seus objectius. La gent va rebre a les seves cases un fulletó on s’explicaven tots els serveis que oferia aquest Servei Sanitari, que era abastir d’hospitals, de metges especialistes, medicines, medicaments i aparells, també s’oferia un servei per la cura de les dents i dels ulls, un servei de maternitat i serveis de salut a la casa – és a dir, la possibilitat que el metge vagi a casa del pacient.
Al 1947 es va voler aplicar la llei de nacionalització del ferrocarril, però no va ser possible fins un any més tard, moment en el que la electricitat va passar a ser propietat pública també. Aleshores es va complir l’objectiu de millorar els transports ferroviaris i la xarxa d’aquests, per el qual es van construir noves línies que connectaven unes ciutats amb altres. Fet que va ser un impuls per a la prosperitat del país. I amb va ser un succès que va ajudar en la reconstrucció del país i va ajudar al poble.
I un any després, al 1949, es va produir una transferència de la propietat del carbó, produint-se la nacionalització de les mines i convertint-se, així, el gas en propietat pública. Però en aquest àmbit va ser tot més complicat.
Durant la guerra el carbó era primordial, aquest era la prioritat, i la seguretat en la mina era secundari, de fet van haver diversos morts per aquest motiu, i per això els propietaris de les mines – en aquest moment privades – se’ls considerava com tirans. Però quan es va dur a terme la nacionalització l’1 de gener del 1947, per fi la seguretat estaria al capdavant, i no la producció, que ho havia estat fins ara. Pels miners més grans aquest succés es va convertir en una utopia, ja que portaven esperant aquest moment des del 1919.
Malauradament, el president de la organització que controlava les mines ho feia de la mateixa manera que les empreses privades, si és cert que igualment es va produir un canvi de millora, però no era la idea dels treballadors de les mines, creant un fort descontent social.
Afegir que també es va impulsar un nou pla, el pla de l’habitatge, el qual incloïa fer cases de lloguer, més que de compra. Es varen voler construir entre 200mil i 300mil cases després de la guerra. Al 1945 va ser quan es va iniciar la reconstrucció del nou Londres, ja que les destrosses de la Guerra i les barriades dels anys 30 eren un problema. Es van començar a construir cases d’e lloguer, situades a carreres o places de cases adossades, per a poder començar a millorar la forma en la que vivia la població. L’objectiu principal era crear un nou Londres per a millorar el benestar de la gent en la salut; de fet dins de la urbanització s’oferien serveis com escola i centre sanitari.
En aquest moment es van iniciar un llarg període en el qual la població tenia un estat de benestar molt més elevat que ens els darrers anys.
Però al 1979 es va produir un canvi, va ser el moment en el qual el partit conservador de Margaret Tatcher arribava al poder. Els serveis públics van patir molt i la industrialització es va saturar al intentar augmentar la producció i el benefici, acció que va dur a terme enfrontant-se a la classe obrera per disminuir sous i l’estat del benestar per garantir la privatització; es va iniciar una decadència.
Així doncs, progressivament, es van anar desfent les nacionalitzacions dels serveis que anys enrere van dur a terme els laboristes. I es va iniciar amb la privatització del servei sanitari – el que feien, per exemple, era contractar serveis de neteja externs a l’hospital per abaratir costos, d’aquesta manera s’havien de fer retallades en sanitat pels costos dels nous contractes, entre altres; les empreses privades sortien guanyant, però a canvi el servei sanitari va rebre un fort cop en contra -, la privatització British telecom al 1984, seguit de la privatització del gas al 1986, de l’acer al 1988, de l’aigua i l'electricitat al 1989 - ja en el moment de la seva nacionalització es va reforçar la idea que, elements com aquest que són bàsics i necessaris, no aportava res que es controlessin des diferents empreses privades, però es va acabant privatitzant de nou -, es va abolir el pla laborista dels molls, al 1994 es va privatitzar el ferrocarril i es van desfer els sindicats. També es van privatitzar les mines, fet que va comportar que aquestes reduïssin exponencialment, al 1983 hi havien 184 mines actives, mentre que al 1994 varen quedar 15; durant aquest procés (1984) va haver una vaga de miners, en la qual la policia va demostrar no ser una força de seguretat neutral quan la gent lluita pels seus drets. En resum, el nou govern conservador de Margaret Tatcher va destruir la nacionalització de tot i va fer retrocedir Regne Unit en l'àmbit del benestar social.
Va ser per això, per aquest conjunt d'injustícies que es presentaven a la societat anglesa del moment, que molts varen decidir sortir al carrer a reivindicar i lluitar pels seus drets. Però amb això van augmentar les repressions policials, els quals no van presentar inconvenients en actuar de forma violenta i desproporcionada, fins al punt de denigrar a les persones que sortien a manifestar-se.
Realment, The Spirit of ’45 va ser l’arrel d’una intenció de canvi que va agafar molta força i que, després de tot el patiment de la Guerra i la misèria en la que vivia la població, va aconseguir augmentar exponencialment el benestar d’aquesta gent. És va passar de tenir barris plens de misèria, malalties, mortalitat infantil elevada i altres, a poder tenir un habitatge digne, servei sanitari públic i molts més que varen fer millorar el benestar general dels ciutadants.
Sobretot el servei sanitari públic va suposar un gran canvi, ja que prèviament a això la gent “tenia por” i no es refiava dels metges, tenien la idea que s’aprofitaven d’ells. I realment, el que si és cert, era que aquest sistema tant arcaic, existía solament per a beneficiar al capitalisme i que els rics s’autoalimentessin de més riquesa; es mirava abans el benefici econòmic d’uns pocs que la salut i la bona alimentació de la gran majoria de població anglesa.
Aquest ideal de canvi ja havia sortit moltes altres vegades anteriors en la història, però sempre havia estat silenciat per tal de poder abastir les necessitats de la classe més benestant.
L’esperit del 1945, aquest esperit reivindicatiu, va ser el motor de canvi necessari per l’època, per a poder sortir de la decadència i poder avançar com a societat unida. Aquest era el pla dels socialistes.
Malauradament, Margaret Tatcher, tot i que va voler privatitzar les vivendes per tal de poder assegurar un lloc on viure a tota aquella gent, un factor que potser el fet de ser de lloguer no el feia present. Va privatitzar tots els serveis que, al nacionalitzar-los, havent fet tant bé. Es podria considerar un retorn a la decadència, un retorn a l’interès d’uns pocs a canvi del malestar i pobresa de molts. Semblava que es volia tornar al discurs d’anys enrere de Churchill, que defensava la privatització, la pàtria i el capitalisme, i que l’economia havia d’estar controlada per l’estat i que el mínim canvi és consideraria totalitari.
Va ser un moment en el que el poble es fa sentir traït, i que ademés, no se’ls donava el dret de la lliure manifestació degut a les repressions policials, les quals semblaven tenir la intenció de callar el poble. Les forçes que haurien d’estar per a protegir a tot el poble, va protegir solament a una part molt concreta d’aquest. Clarament es va donar un pas enrere, i tots els avanços socials que s’havien anat conseguint, tot i que la població lluités per ells, els anirien perdent de forma progressiva.
Realment aquest documental reflexa molt bé tots els factors que van entrar en joc en tots aquests successos, il·lustrats amb exemples els quals fan recordar que això no solament són fets històrics, sinó vivències de molta gent, la qual va patir molt i va tenir grans pèrdues. La història no són dates i relats solament, són vides.
Es podria dir que The Spirit of ’45 representa tots els canvis d’una societat, tant des d’un punt de vista global i polític, com personal. Per tant és interessant de veure perquè no solament mostra els successos objectivament, juga amb la subjectivitat, donant-li personalitat i profunditat, i així aconseguir entendre millor la magnitud de tota la problemàtica que va aparèixer entorn a tots aquests canvis.
Problemàtica la qual va perdurar en els anys i que segueix actualment. Des d’un enfoc global encara, a gran part del món, hi ha la idea de que és necessari el malestar de molts pel benestar d’uns pocs, sentiment o ideologia que es veu recolzada pel capitalisme i pel constant sorgiment de partits polítics que defensen aquest tipus d’ideal.
Els cinc gegants que William Beveridge va detectar en el seu moment - la necessitat, la pobresa, l’atur, l’enfermetat i la ignorància - segueixen avui dia en tot el món, tant en països pobres com en països rics, i segueix passant el que es “denunciava” en el llibre esmenat anteriorment, Los filántropos de pantalones andrajosos, i és que malauradament es segueix enganyant i manipulant al poble.
En aquest documental es parla de com, el Regne Unit, sent un dels imperis més grans i rics, contenia les barriades més pobres d’Europa; però en l’actualitat no és gens rar anar caminant pels carrers de Londres i trobar gent vivint pel carrer, en condicions pèssimes. I no és solament aquest, Estats Units o Espanya podrien ser altres exemples. Tots aquest països es consideren rics, però amaguen molta pobresa entre els seus carrers.
En conclusió, aquest documental mostra l’auge d’una ideologia que ja havia nascut i s’havia mostrat molts anys abans però que havia estat silenciada, ideologia i intenció de canvi que sorgia degut a totes les injustícies i desigualtats socials que es veien i que s’han anat esmenat en aquest escrit. Però aquest sentiment segueix actualment, perquè aquests “cinc gegants” han perdurat al llarg dels anys, en més o menys quantitat, però la qüestió és que no han desaparegut.
I això seguirà sent així mentre hi hagi classes socials tant diferenciades, i que es miri abans el benefici al benestar, tal i com es podia veure amb els treballadors de les mines, els quals degut, a les condicions en les que vivien i treballaven, avantposaven el carbó - és a dir el producte, per a poder obtenir els diners que necessitaven per sobreviure – que la seva pròpia seguretat i la dels seus companys.
